Pizzica, bombette e amore

Assisteixo al casament d’uns molts bons amics a la Pulla. El lloc escollit és una masseria —la mateixa idea i la mateixa etimologia que ‘mas’—.Un grup de música tradicional interpreta la pizzica, dansa tradicional del país assimilable a la tarantel·la. 

Els locals executen la dansa amb gràcia, mentre alguns dels forasters ho proven amb bastant menys èxit. Per menjar, productes de la casa que culminen amb unes bombette, broquetes de carn per a les quals amb prou feines resta espai a l’estómac dels imprudents.

Els sposi han volgut que sigui així: una festa tradicional del Salento, la península meridional de la Pulla, encarada ja al món grec, gresol de cultures; una herència històrica profunda que la població local tracta amb respecte i viu amb naturalitat i senzillesa. Acabem celebrant no només el nou vincle entre els nuvis, la família que neix, sinó també els vincles familiars i els vincles d’amistat, allò que ens uneix, que ens empara i que ens dona sentit.

En un món de parcs temàtics i explotació comercial de les identitats, aquesta sinceritat és guaridora. Davant de la imitació servil, de l’autovenda abjecta i l’autoodi vergonyant, de la frivolitat pedant i la buidor consumista, aquesta festa nupcial esdevé una manifestació de tot allò que té valor i que tot sovint oblidem en aquest país. 

La tradició, entesa, d’acord amb l’etimologia, com a transmissió esdevé així un lligam que genera un entorn segur en un món incert i un sentit sòlid enmig de la complexitat. La nostra xarxa, en acabat, és allò que ens acaba salvant.