Tecnologia i política

Acomençament de juliol de 1939, Adolf Hitler va assistir a una demostració dels prototips més moderns de la Luftwaffe a l’aeròdrom de proves de Rechlin. Va quedar-ne impressionat i va assumir la superioritat aèria alemanya en un futur conflicte bèl·lic. Aquella exhibició va contribuir sens dubte a la decisió d’envair Polònia unes setmanes després, provocant, així, la Segona Guerra Mundial. Uns anys més tard, alguns dels models presentats en aquella exhibició encara estaven en fase de desenvolupament i no podien ser produïts a escala industrial.

Aquesta anècdota és un bon exemple d’alguns dels problemes que planteja la relació entre la tecnologia i la política. En un món complex i davant dels reptes enormes que tenim per endavant —la transició energètica, per posar un cas—, el criteri expert determina el debat públic i condiciona enormement les decisions polítiques, que es maquillen amb una capa de cosmètic tècnic per justificar-se. Ara bé, en realitat, les possibilitats tecnològiques no sempre estan en disposició de ser operatives en la magnitud que s’espera ni el termini en el que serien necessàries, de manera que les mesures que es puguin prendre confiant-t’hi estan destinades a fracassar.

D’altra banda, la tecnologia no és més que un mitjà per assolir un objectiu que és independent d’una solució tècnica determinada. Per tant, no justifica una determinada mesura, com ara iniciar una guerra, sinó que, en tot cas, la permet. Les polítiques sempre són el resultat d’una ideologia o visió del món determinada. Cal anar molt amb compte quan això es ven com una solució tècnica, cosa que succeeix ben sovint en el món actual.