El futur del Port, el futur del Camp

La Tarragona medieval i moderna va viure més aviat d’esquena al mar. Era una ciutat concentrada a la Part Alta, majorment agrària i administrativa. No és fins a final del segle XVIII que s’inicia la recuperació seriosa del port, que, al llarg del segle següent, transformaria urbanísticament, socialment i econòmicament la ciutat, bàsicament al voltant del comerç relacionat amb el vi, fins a l’arribada de la fil·loxera. En tot cas, el port esdevé amb el pas del temps un actor fonamental en l’economia del Camp de Tarragona. La implantació de la gran indústria, a partir dels anys seixanta, representa un impuls decisiu en la seva evolució històrica.

Un port és, bàsicament, una infraestructura logística. Des d’aquest punt de vista, tot i la bona feina que s’ha anat realitzant, el cas és que, a banda del coll d’ampolla ferroviari que representa la negativa de les institucions centrals de l’Estat a impulsar el corredor del Mediterrani, l’arc mediterrani ofereix una notable concentració de grans ports, entre els quals destaquen com a més propers els de Barcelona i València, a banda de l’emergent port de Castelló, i, per tant, una competència significativa.

En aquest sentit, cal demanar-se si el port de Tarragona, a partir de la seva base d’activitat logística, pot diversificar la seva activitat i, amb això, contribuir a l’adaptació del territori als nous escenaris de l’economia post-fòssil. La innovació en el sector energètic podria ser un element clau en això. Aquesta ha estat l’aposta estratègica, per exemple, del port d’Eemshaven, als Països Baixos, que s’ha convertit en un productor energètic de primer ordre.