El caçador i el tuitaire

Sembla que el biaix de confirmació és connatural al nostre capteniment. Segurament és un d’aquells residus –potser n’hi ha més dels que estaríem disposats acceptar– d’etapes anteriors de la nostra evolució biològica. Serveix per processar de manera ràpida i eficient la informació, encara que no sempre de manera acurada. Així, permet prendre decisions ràpides a partir d’una composició de lloc bàsicament rutinària.

En una societat complexa i un entorn majorment artificial com el nostre, aquesta necessitat no necessàriament hi és, encara que la inèrcia dels nostres instints ens dugui a trobar en la realitat allò que concorda amb el que ja sabem. A partir d’aquí, campen els prejudicis i les fake news, els eslògans i els tòpics. 

De fet, les noves eines de la comunicació més aviat afavoreixen, per la mateixa immediatesa, la regressió als caçadors recol·lectors que no pas la reflexió i l’anàlisi. Així el tuitaire de dit àgil tendeix a comportar-se com un homo sapiens perseguit per un mamut, encara que el seu capteniment no contribueix pas a salvar-li la vida, sinó a empitjorar la qualitat de la informació disponible per a la comunitat.

Certament, no és econòmic –en relació amb l’ús del temps disponible– ni segurament possible evitar el biaix de confirmació en cadascun dels nostres judicis. Tanmateix, tot sovint un esforç mínim d’anàlisi no esbiaixada dels fets és benèfic per a tothom, començant per l’interessat.

Encara més, davant de decisions o afirmacions desencertades, millor corregir-se tan aviat com sigui possible que no pas persistir en errors tòxics que no fan altra cosa que empitjorar la situació. Peccatum extenuat, qui celeriter corregit, que deia el savi Publili Sirus. Vaja que rectificar és de savis... si pot ser, abans del pròxim tuit.