L’impost que no és un impost i la transició energètica

Repsol anuncia que la continuïtat de les seves inversions al Camp de Tarragona està compromesa si el Govern espanyol tira endavant la proposta de convertir en permanent el gravamen especial que assumeixen des de 2022 les grans societats dels sectors financer i energètic. Les reaccions no s’han fet esperar i, en el cas dels polítics en exercici, s’arrengleren tal com un podria esperar. Uns defensen que qui te més, pagui més; mentre que altres diuen que són partidaris de cuidar les empreses per cuidar l’ocupació. 

Es tracta, naturalment, d’una qüestió complexa, que difícilment pot ser abordada amb criteri des de la trinxera del debat partidista, on la temptació populista és irresistible. Tampoc no és qüestió que és pugui resoldre en aquestes poques línies, però, almenys, crec que val la pena introduir un parell de matisos, ni que sigui per contextualitzar el debat.

En primer lloc, cal notar que no es tracta d’un impost —la norma reguladora parla d’una prestació patrimonial de naturalesa no tributària—. De fet, si fos un impost, cosa que passaria, materialment, en convertir-lo en permanent, difícilment superaria el control del Tribunal Constitucional. D’altra banda, es tracta d’una mesura recaptatòria que, pel que fa al sector energètic, ignora del tot les necessitats d’inversió per a la descarbonització de l’economia, en la línia de l’absoluta manca de planificació en relació amb aquesta qüestió que pagarem molt cara en el futur.