Espolsar-se la responsabilitat

Del frangar, non flectar dels clàssics —l’expressió encara que no té va ser usada literalment en la literatura llatina evoca un famós passatge d’Horaci— a l’antes partía que doblá de Magdalena Álvarez, passant pel sostenella y no enmendalla: tot un món. En l’Antiguitat grecollatina, la fermesa moral davant del poderós representava una virtut remarcable.

Aquesta fermesa en la política espanyola ha esdevingut més aviat la mostra d’un orgull malentès que evita l’assumpció de cap responsabilitat. No és tant la resistència a l’amenaça per convicció com negar-se a rectificar per una altivesa que ja Kant identificava com a pròpia de l’ànima espanyola.

Certament, les democràcies liberals contemporànies estan, en general, contaminades per una futbolització que deixa de banda la discussió per centrar-se en les enquestes, afavorint així una deriva emotiva i sectària que va degradant la vida política. En el cas espanyol, aquesta tendència es veu reforçada per dinàmiques culturals pròpies entre les quals espolsar-se la responsabilitat n’és la més destacable. 

Ningú mai no s’equivoca i l’únic paràmetre per valorar l’activitat dels representats polítics acaba sent si són dels nostres o dels altres, amb l’amenaça de l’antipolítica planant permanentment a mesura que hi ha qui decideix que no és dels uns ni dels altres, que tots són iguals. 

La gestió de Sumar del cas Errejón és una mostra recent d’aquesta tendència a amagar les errades i refermar-se en la posició pròpia. Si algú s’equivoca o ha de donar explicacions són sempre els altres. Tanmateix, sense responsabilitat no pot haver representació. Després hi haurà qui es planyerà del populisme.