Lleialtat i protecció

Carl Schmitt diu al Glossarium que mai no s’ha d’oblidar la relació entre protecció i obediència. El poder polític, més enllà de la legitimació que vulguem atribuir-li per raó del seu origen, s’ha sostingut sempre en la mesura que és capaç de protegir aquells que li estan sotmesos. Com el pensament polític conservador ha posat de manifest potser de manera més clara que cap altra tendència, la por és el fonament de la lleialtat política. Efectivament, no en va Schmitt torna una vegada i una altra a Thomas Hobbes, el gran filòsof polític del segle XVII, del qual, encara que tot sovint oblidant-lo, encara en bevem.

Els aiguats i la consegüent barrancada que ho ha arrossegat tot a la Plana d’Utiel, la Foia de Bunyol i l’Horta Sud han posat de manifest, de manera transparent, aquesta relació entre lleialtat i protecció. Els incidents de Paiporta de diumenge, més enllà de la instrumentalització que l’extrema dreta n’hagi fet —això hauria de ser objecte d’un altre article, però no estaria desvinculat del que aquí explico—, mostren com reacciona la ciutadania abandonada davant d’aquells que l’havien de protegir i no ho han fet.

En un món en què la crisi energètica, l’emergència climàtica i les tensions geopolítiques és plausible que generin episodis disruptius de manera reiterada, s’obre una escletxa entre les necessitats de protecció que experimentarà la població i una classe política isolada en una retòrica frívola i buida, preocupada només de la demoscòpia. Parlava la setmana passada de com els dirigents polítics s’espolsen la responsabilitat. L’aiguat de València ho il·lustra prou bé i assenyala el punt de fractura que els règims polítics democràtics poden experimentar en un futur potser no tan llunyà.