Patrimoni i memòria

Diumenge al migdia, la gent va sortint per una porta que habitualment és tancada, en una façana sovint negligida i més aviat anodina, cap al final del carrer Méndez Núñez, a Tarragona. Surten de missa del Santuari de Nostra Senyora del Sagrat Cor, difícil d’identificar per al passejant. 

A l’interior, s’atresoren dues de les primeres obres de Gaudí, l’altar i el manifestador. Tot i que, certament, aquesta informació està disponible al web de Tarragona Turisme, no sembla que es faci cap promoció particular i, de fet, el temple en qüestió és tancat la major part del temps i obre només per als oficis religiosos que s’hi celebren.

És una mostra de com una part important del patrimoni arquitectònic és ignorada a l’hora d’explicar la ciutat. Passa amb el modernisme; també, molt significativament, amb el patrimoni comercial i industrial vuitcentista. Com si mai no hagués existit una Tarragona burgesa i proletària, records esborrats per la misèria i la repressió de la postguerra, i, també, pel desarrollismo devastador dels anys seixanta i setanta. 

En canvi, les muralles de la Imperial Tàrraco va romandre fermament dreçades en l’imaginari del franquisme local. La preeminència de la romanitat en el relat ciutadà, aquell més bàsic i simple, aquell per al consum del visitant efímer, és tremenda. 

Ara que es commemora el vint-i-cinquè aniversari del reconeixement de Tàrraco com a patrimoni mundial, no es tracta pas de discutir la importància del patrimoni antic a Tarragona, però sí que cal constatar que la construcció de la memòria de la ciutat promou silencis i biaixos significatius que, al final, afavoreixen determinades visions i relats que no sempre són innocents. Potser l’efemèride podria ser ocasió per reflexionar sobre les nostres polítiques de la memòria.