Potser no és el que sembla

La segona presidència de Trump pot interpretar-se en termes catastròfics per la presumpta ideologia que sembla que representa i no hi falta qui ho fa en aquest sentit. Hi ha, és clar, símptomes per a la preocupació: el discurs contra els immigrants i les posicions agressives en política exterior, que recorden episodis obscurs de la política del segle XX. 

Si hom s’ho pren seriosament, hi ha motiu per amoïnar-se, és clar, però, potser és encara pitjor si la cosa no va del tot de debò. En realitat, la política, malgrat ocupar-se del benestar i les vides de les persones, ha estat massa sovint el territori de la frivolitat, tot i que això sembla que tendeix a incrementar-se en l’escenari efímer de la immediatesa en el que vivim. 

A casa nostra en tenim experiències ben recents en relació amb això, cosa que sovint ens ha portat a l’autoflagel·lació tot pensant que aquestes misèries de la política nostrada són idiosincràtiques del nostre país petit. Potser, però, no és del tot així. Per exemple, potser, en el fons, Trump és la versió hiperactuada i actualitzada d’una forma de fer que, al capdavall, potser hem d’acceptar que és la més comuna en els nostres líders. 

Així, l’anunci de la imposició d’aranzels als seus veïns més pròxims, corregit gairebé immediatament, mostra com es banalitza un aspecte crucial de la política econòmica, generant incertesa, malestar i, eventualment, caos. No és que sembla, doncs. Potser és cert que venen temps foscos, però el pitjor serà que el que està al comandament probablement estarà dinant al Ventorro o algun lloc semblant, en lloc d’ocupar-se’n.