La pesca i la gentrificació

La Comissió Europea impulsa, com és sabut, un pla per a la gestió de la pesca a la Mediterrània occidental que impacta, particularment, en l’arrossegament, una de les tècniques més utilitzades al nostre litoral. La mesura ha alarmat un sector en decreixement i, en certa manera, castigat i incomprès per les institucions. Com en el cas de les baixes emissions, al que feia referència la setmana passada, sembla que torna a haver-hi una incomprensió mútua entre els que prenen decisions i els que les reben.

Cal partir de l’impacte de la pesca en un ecosistema particularment vulnerable com és el Mediterrani i de la necessitat de fer-hi front per garantir, fins allà on sigui possible, que el mar sigui capaç de regenerar-se i permetre així la supervivència de la pesca —no només un sector d’activitat, sinó una forma de vida i l’element fonamental de la cultura marinera de casa nostra—. 

Ara bé, fins a quin punt les mesures adoptades estan suficientment ajustades per permetre que la pesca sigui rendible? El finançament de l’adaptació serà suficient i arribarà en termini? La qüestió no és menor, perquè, en acabat, pot ser que, amb la millor voluntat, s’estimuli el consum de peix d’altres llocs, obtingut amb impacte social i ambiental molt més gran. 

D’altra banda, si la pesca acaba essent una activitat marginal, en acabat, no acabarà essent substituïda per un turisme que acabi de trinxar la vida social dels barris marítims arreu de la costa? Si l’horitzó de les mesures de la Comissió és que el Serrallo sigui un espai gentrificat ple de restaurants on es consumeix peix del Pacífic, no sembla que es tracti d’un escenari precisament sostenible.