La romanitat incòmoda

Cada comunitat nacional té un relat històric predominant. En el cas de Catalunya, sobretot des del segle XIX, es construeix a partir de la Marca Hispànica. La projecció geogràfica d’aquesta realitat històrica permet delimitar Catalunya com una entitat diferenciada en relació amb la resta de la Península Ibèrica. Tot i l’expansió posterior, que arribarà fins al Mediterrani oriental, el referent carolingi actua com nucli articulador del relat nacional, centrant, per tant, la catalanitat en les valls pirinenques i l’àrea de Girona.

Amb el desgast dels ideals medievalitzants romàntics, el noucentisme reivindica la cultura clàssica i l’Antiguitat grecoromana, però es centra més aviat en la presència grega a Empúries (remetent a la mateix punt de referència que el relat previ) que no pas en la romanitat. En definitiva, la projecció de la Tarraconense és peninsular i va molt més enllà de les terres de parla catalana. Encara que no és l’únic factor, crec que és indubtable que això contribueix a una marginació de la ciutat (i del Camp) de Tarragona en l’imaginari nacional.

La romanitat, tot que configura molts dels trets fonamentals de la identitat nacional (la llengua catalana, el cristianisme, la vocació mediterrània), es viu amb una certa incomoditat que s’acaba projectant en aquesta reserva implícita de la cultura hegemònica del país en relació amb Tarragona. Superar això obriria nous horitzons, particularment, en relació amb el País Valencià i les Illes. El congrés de cultura catalana que s’ha de celebrar el 2025 pot ser-ne una oportunitat.