Els carxots de la Xirinacs

Com que som d’aquesta manerota i estem una mica acomplexats, els tarragonins solem ser bastant reticents a donar reconeixements en vida. Als morts sí, als morts no se’ls escatima res. Però ai els vius. L’has hagut de fer molt grossa o t’han hagut de llepar el cul els del cap-i-casal perquè se’t reconegui un mèrit. Per això cal celebrar que la URV s’hagi tirat la manta al coll i hagi fet doctora honoris causa a Olga Xirinacs, sense cap mena de dubte l’escriptor camptarragoní en vida més rellevant. Ho han agafat ben just, afededeu, perquè amb 87 anys si es descuiden haurien fet salat.

Hi ha moltes coses admirables en Xirinacs, però la que més m’agrada és el deix de ressentiment (sa, combatiu i justificadíssim) que hi ha de vegades en les seves paraules. En el discurs d’acceptació del títol honorífic hi va tornar. Entre altres pulles va amollar que un llibre seu «va ser atacat en públic per escriptors de Barcelona i de ‘ses Illes’, que no van acceptar que algú desconegut de Tarragona els passés davant. Existeix aquesta frontera literària entre el nord i el sud del país, fet ben conegut per tothom però que ningú no esmena». Patapam. És una veritat cabdal que s’esperaria de tot escriptor compromès de la nostra regió, però que ningú té pebrots de constatar, no sigui cas que algú s’emprenyi. Ha de venir a dir-ho una dona, com diu ella mateixa, vestida de mestressa de casa. Que per això no li fan cas. És una jefassa. Xirinacs vive, la lucha sigue.