País pobre (amb algun ric)

Estem distrets amb informes i projectes sobre quimeres com l’hidrogen verd, la descarbonització, el tramvia del Camp, o el sexe dels àngels —que tothom sap que avui en dia són de gènere fluid— mentre el país es continua enfonsant en la misèria i la subsidiarietat. De fet, l’única agenda regional que s’ha mostrat efectiva és el repartiment sectari de fons europeus per seguir fent la viu-viu i que uns quants mantinguin els seus privilegis tot xutant pilotes endavant. És una tendència general, però aquí, amb la xacra del model turístic i el desballestament de l’economia tradicional, encara és més sagnant.

Les dades que acaba de publicar l’Agència Tributària sobre la província de Tarragona podem dir, amb l’habitual tòpic periodístic, que «no conviden a l’optimisme». En un context inflacionari i de pèrdua sostinguda de poder adquisitiu, quatre de cada deu tarragonins ingressen el salari mínim o menys. Tarragona continua amb les pitjors dades d’atur de Catalunya. Encara que les jubilacions mitjanes s’han apujat, dos de cada deu pensionistes cobren menys de 800 euros. I el que és pitjor: la pensió mitjana ja supera en gairebé 300 euros el salari mitjà dels joves fins a 35 anys. Sense entendre gaire d’economia ja es veu que és un panorama que va de pet a la fallida i a la caritat. Podria continuar amb més dades, però ja veieu per on van els trets: cada vegada més pobres, i amb la gent boja per enganxar-se al sector públic i salvar-se de la crema. Us desitjo un molt bon any 2024.