Totes les coses bones

Baixo a la verduleria a comprar una col d’olla, pel caldo. Faig cua a caixa. Davant meu, una senyora gran amb un color de pell esplèndid, ple de salut, desa el moneder dins de la bossa i li pregunta a la dependenta per sa mare. Doncs està fotuda, li diu. Massa operacions, ja no es pot valdre sola. I la filla pateix. «Però del cap està bé?», pregunta la jaia. «Massa bé, té el cap clar i veu tot el que passa. I el que passa no li agrada gens». «Ai, quin greu, pobra Puri, fes-li una abraçada forta de part meva i ja passaré a veure-la». Llavors s’adona que escolto amb atenció xafardera, i continua per a tota l’audiència present. «Ja l’entenc, a la Puri, ja. Mira, avui fa un any que es va morir el meu home. Que estaria molt sola ja m’ho pensava. Però que m’avorriria tant, no. I això que no paro quieta. I no és que parlés molt amb ell, eh? Però no és el mateix. Totes les coses boniques, totes les coses bones que m’havien de passar ja m’han passat. I ara el que m’agradaria és morir-me». Riu, però tant la caixera com jo detectem que ho diu de veritat, amb una lògica inqüestionable. Se’ns torça una mica el morro i a la verdulera se li humitegen una mica els ulls.

Això no és una columna d’opinió. És per informar-vos que no hem vingut al món a ser feliços i a viure cent cinquanta anys, com diu la caterva de psicopedagogs i xarlatans que governa el nostre temps, sinó a passar-nos-ho bé. No és exactament el mateix. No tinc cap dubte que quan la setmana que ve vagi a la verduleria a buscar una altra col, hi trobaré aquesta dona enfotent-se de la dependenta, de mi, del mort i de qui el vetlla.