El país dels dixies

Conta la llegenda que a començaments del segle dinou el Banc dels Ciutadans de la Louisiana va emetre bitllets de deu dòlars. Com que a Amèrica les coses funcionen (o funcionaven) una mica diferent que aquí, els van fer en la llengua pròpia del país i hi van imprimir el valor en francès. Els bitllets van córrer per la resta d’estats del Sud, que eren anglòfons i els feia molta gràcia veure imprès ‘DIX’ al paper moneda. Fins al punt que van començar a anomenar la seva realitat regional naixent, que estava disgregada i no tenia nom, com al país dels dixies o Dixieland. Ho he recordat quan he vist que l’ajuntament de Tarragona continua celebrant el tradicional festival de música Dixieland, sense explicar mai aquest context històric i folkloritzant-ho tot plegat, com fem sempre aquí. Però ben mirat, podríem fer un pas més enllà. ‘Província’ no ens agrada perquè sona franquista. Les ‘comarques’ o la ‘demarcació’ de Tarragona són denominacions espantoses i tevetresines, que denoten com des de Barcelona ens veuen com si fóssim hòbbits. Per no parlar del puto ‘territori’, aquesta moda recent i nauseabunda que no entenc com ens han colat. Per tant, de l’administració espanyola dita ‘Tarragona’, jo en diria a partir d’ara Dixieland. És un nom divertit, no conflictiu i transversal. Desperta un sentiment d’adhesió i bon rotllo instantani. I, el més important, potser així estaríem units sota la mateixa bandera confederada ara que les comarques del Nord ens han declarat la guerra i ens volen fotre l’aigua de l’Ebre.