Les desgràcies

Ens agraden molt les desgràcies. Sobretot quan passen lluny i als altres. La desgràcia aliena allibera una endorfina que actua com un opioide neurotransmissor, mitiga el dolor de l’existència i genera sensació de benestar. És a dir: és una droga que desprèn el cos per premiar un fet tan bàsic i banal com és la supervivència pròpia. Quan la desgràcia és més propera s’activa un mecanisme més complex, que és allò del «m’hauria pogut passar a mi o als meus». Tenim antídots psicològics contra aquesta fatalitat. Per exemple, el concepte de ‘desgràcia merescuda’. A la nostra costa mediterrània, a ningú se li acut plànyer el capçot que deixa el cotxe al mig d’una riera o que se’n va a fer submarinisme durant una llevantada. Són coses que quan vius conscientment en un lloc amb unes condicions climàtiques determinades ja saps que no són recomanables. La temeritat dels altres ens desactiva tots els ressorts empàtics i solidaris.

També sabem que al Camp de Tarragona fa vent, sobretot com més al sud. Diumenge passat vam experimentar ratxes de més de 130 km/h però a Port Aventura van considerar que les condicions eren adients. Les catorze víctimes de l’accident del Tomahawk (que tot i la gravetat encara n’han sortit prou ben parades) deuen pensar que era una fatalitat evitable. La premsa del règim ja ha sortit en tromba a opinar que no, que no es pot fer res contra els designis divins i han exculpat el parc de seguida. Tot plegat recorda massa la retòrica d’altres desgràcies tarragonines recents, com l’accident d’IQOXE o els llibres de Pol Guasch.