Si la meva àvia fos una bicicleta

La dilecta concolumnista Marta Magrinyà s’enfotia la setmana passada del nou servei de bícing reusenc, i apuntava que serviria només per fer els trajectes de baixada. A Barcelona, el 80% dels trajectes ja són elèctrics. Però aquí, que fem les coses a mitges i ens interessa més la propaganda que donar un servei útil, ara tenim uns flamants aparcaments de bicis mecàniques que no agafarà ningú. La meva àvia, una immigrant prioratina que es va passar gairebé tota la vida a Reus, sortia cada matí de casa —un quart pis sense ascensor en un entranyable edifici falangista del Barri Fortuny— i se n’anava caminant a pas marcial cap al centre de la ciutat. Passava pel Mercat i feia els corresponents recados. Abans de la una ja tornava a ser casa, carregada com un ruc, que havia de tenir el dinar fet perquè mon avi baixava puntualment de treballar, també a peu, des del carrer Monterols. No m’havia parat mai a fer números fins ara que estem tan amoïnats per la mobilitat urbana sostenible. Resulta que cada dia, per necessitat i no pas per fer exercici gratuït, caminava gairebé cinc quilòmetres. En la meitat dels quals, els que fan pujada, vencia un desnivell de 50 metres. Perquè Reus, encara que no ho sembli, s’encimbella suaument. Fent un càlcul ràpid em surt que superava diàriament un pendent del 2,5%. La mítica ascensió al Tourmalet té una mitjana del 7,5%, però esclar, la fan esportistes d’elit carregats d’efedrina i mon àvia a tot estirar es prenia un talladet. Si aixequés el cap i veiés aquest nou servei decoratiu municipal el més probable és que ho titllés de collonada.