Acomiadar-se

Es va morir Joaquim Mallafrè i vaig notar certa sotraguejada als fonaments de la societat civil reusenca. Es va estendre el pesar i la tristesa i la desolació i un enfosquiment encapotat ben lògic perquè, al cap i a la fi, desapareixia de la Terra un home incontrovertiblement bo i savi, dos qualificatius que no solen anar junts i que avui dia són bastant controvertibles. Fins i tot l’alcaldessa va signar un sentit obituari en què els carrers de Reus es cobrien de neu com si fossin els del Dublín de Joyce, i no es feia (gaire) estrany per molt que a Reus no hi nevi mai. En els traspassos de personatges il·lustres, però, sempre hi ha un equilibri delicat entre el sentiment autèntic de pèrdua i les ganes impúdiques d’exhibir un dol que et faci, als ulls dels altres, més proper al finat. Sovint, en una mateixa persona concorren les dues circumstàncies i, com que no sé distingir-ho, les morts públiques m’incomoden. Llavors, miro cap dins per saber de quina facció sóc. En el cas de Mallafrè, vaig recordar l’última nota que em va posar en un examen. Diria que va ser un notable en Traductologia i que no hi vaig estar gens d’acord perquè estava convençut d’haver fet la millor traducció d’un poema al català des de Carles Riba. Tenia raó ell, esclar. Anys més tard, asseguts en una taula i menjant pa amb tomaca, li vaig estar a punt de retreure. Però el vaig veure tan genuïnament interessat en què deia la gent jove que l’envoltava i tan satisfet de la feina feta, que vaig callar. Va ser el meu comiat. Va ser un bon comiat, en silenci.