Pollastre de platja

És Dissabte Sant i fa bo. És després que els corrents tenebrosos del Miracle s’empassin dues persones i abans que els telenotícies s’inundin d’imatges dantesques de platges engolides pel mar. A Cambrils, protegides pels espigons, estan plenes de gent: famílies amb bicicletes i patinets, els primers caiacs i pàdels que toquen l’aigua, hordes de nens que profereixen els primers xiscles pre–estivals. Amb la meva filla, juguem a un joc molt instructiu que potencio de cara a desenvolupar les seves futures habilitats socials. N’hem dit el joc d’enterrar cadàvers i consisteix a cobrir d’arena un pollastre de goma i evitar que el contrincant el trobi. En un país que (entre macrocasinos, tràfic de drogues i desertització) en pocs anys semblarà l’estat americà de Nevada, no se m’acut una educació més útil. Mentre la nena fa clots i jo inspiro la brisa mediterrània amb els ulls tapats, penso en la meva ansietat climàtica. Què en quedarà de tot això d’aquí a un parell de dècades. Potser aquests començaments de temporada turística esclatants s’esfumaran, i tot l’any serà una festa contínua de joia i xiringuitos. Potser hi haurà cinquanta graus de març a novembre i ens haurem de refugiar tot l’estiu a la Mussara. O potser per fi tindrem, com ens mereixem, un meteoròleg de president de la Generalitat que ho arreglarà tot. «Corre, que s’acaba el temps!», em desperta ma filla. «Tens por del canvi climàtic, no? Que la mar es mengi la platja i que no puguem jugar-hi més». «No, papa. Tinc por que aquell nen que ens mirava desenterri el pollastre i me’l robi». Sort que els que venen estan més preparats.