Opinió
Costa Mala
Són dos quarts de vuit del matí i embarquem amb el vinyater Vicenç Ferré al moll de Salou. La travessia en durà tan lluny com just davant del Port de Tarragona, a cop de roc de l’espigó i just a sobre d’on el 1994 es va enfonsar el Dragonera. Era (és) un vaixell mercant de 65 metres d’eslora que ara descansa a 21 metres de profunditat, fent de biòtop per a sargs i orades i de distracció ocasional per a aficionats al submarinisme. També hi reposen ampolles de vi. Portem dos bussos de l’Hospitalet, que avui han de rescatar sis gàbies plenes d’àmfores de malvasia i macabeu que fa un any que maduren en la modèstia abissal de la nostra costa. Encara que l’aigua és tèrbola, les trobem totes. No tinc una opinió gaire fonamentada sobre les virtuts del vi envellit subaquàticament, però certifico que fa goig hissar-lo de la mar, com qui n’extreu un tresor arqueològic de valor incalculable. En tot cas, al Vicenç li fa il·lusió. I a mi també que n’hi faci. Al cap de dues hores aturats i balancejant-nos, me n’adono que hauria d’haver esmorzat o haver-me fotut una biodramina. Sort que el motor de la barca torna a arrencar i tornem a port. Alleujat, contemplo tot el Cap de Salou, destruït per l’edificació criminal sobre els penya-segats. Quina llàstima no haver pogut passar comptes amb la gentussa que va perpetrar i permetre aquesta agressió irreparable al lloc més bonic de tota la costa dita Daurada. Ara ja deuen ser tots morts i enterrats, gaudint d’una pau profunda i merescuda, com el Dragonera. Brindem per ells.