Drogar-se

L’insigne editor d’aquest diari, Lluís Badia, es preguntava ahir des de la seva ben guanyada tribuna per què la notícia impactant segons la qual Tarragona és la segona ciutat d’Europa en consum de cocaïna, com indiquen de manera reiterada els informes d’anàlisi d’aigües residuals, ha passat gairebé inadvertida. Jo tampoc ho sé, i ja me’n guardaré prou de fer especulacions sensacionalistes. 

El que sí que sé és que es van acumulant els indicis d’una cosa molt grossa. Com ara l’increment dels desmantellaments de plantacions de marihuana a la regió —capdavantera en aquest sector, dins d’una capdavantera Catalunya que s’ha convertit en la gran productora de cànnabis del continent— com ha documentat Fàtima Llambrich al llibre Brots de narcosocietat. 

O la popularització dels tirotejos i les guerres de bandes a barris marginals de Reus i Tarragona. O les estranyíssimes declaracions —mai aclarides— de fa un parell d’anys del president de l’Audiència Provincial on insinuava connivències i corrupció de la policia.  Tot plegat, és una il·lustració perfecta de la dita ‘el nostre mal no vol soroll’. Però no cal alarmar-se. 

En un altre llibre recent, Comer sin pedir permiso, Albert Molins ens recorda que els humans vam començar a drogar-nos abans d’aprendre a parlar, recollint del terra fruits fermentats que generaven alcohols. El nostre organisme s’hi va adaptar i ens va agradar tant que hem estat enganxats a la droga des de llavors. Amb el refinament tècnic i la diversificació, avui vivim l’era daurada de l’estupefaent, i inclús tenim la meitat dels adolescents addictes als ansiolítics. No val la pena resistir-s’hi: som com som i viure és drogar-se.