La muntanya balla

Ha estat el cap de setmana de la dansa i, sota l’amenaça de pluja, s’han hagut de cancel·lar alguns actes programats a l’aire lliure. Altres s’han vist trastocats, com una mostra de claqué que s’havia de fer al Serrallo i va acabar aixoplugada a l’Antiga Audiència del Pallol. Amb el canvi sobtat d’emplaçament, ningú no es va adonar que el pam de fusta que protegeix l’escenari impedia veure els peus dels ‘tap dancers’. 

Encara que la situació convidi a la conyeta no és una crítica, perquè em va semblar que tots els aficionats a aquesta modalitat dansaire en gaudien igualment i ho ‘sentien’, malgrat el hàndicap visual. Jo, que hi era per motius que no venen al cas, vaig adonar-me que no entenia res. 

De totes les arts, la dansa és la que requereix menys participació de l’intel·lecte i la reflexió. Menys i tot que la música o tacar parets de pintura, que no deixen de ser intents pedestres de comunicar-se sense paraules. 

Ballant hom s’expressa, és clar, però el ballador està més pendent de fer emergir un instint salvatge, sepultat pel pes feixuc de la cultura i la convenció, que de fer arribar missatges. És una pràctica molt acordada amb el nostre temps d’incomunicació viral. La dansa és l’art de les petites coses i, com deia Vinicio Capossela, la tristesa no és més que la mort lenta d’aquestes coses senzilles. 

A mi, que no m’interessen gaire les arts plàstiques i les rítmiques s’escapen de les meves capacitats, m’agradaria molt ballar. Però tinc les corretges de transmissió gripades i el que dins del meu cap són passos dignes de Gene Kelly en la translació a la realitat esdevenen els moviments encarcarats d’un orangutan escleròtic. Així que, vosaltres que podeu, continueu ballant, fins que el món s’acabi.