Opinió
Postal des d’Atrani
Era un 31 de desembre i, encara que allà també és feiner, a la Campània no hi pencava ningú. Com que en saben més que naltros, ja fa temps que apliquen la màxima sudista «tu fas veure que em pagues i jo faig veure que treballo». Només així pot tirar endavant un país mediterrani. Conduïa per la carretera estreta que ressegueix la costa amalfitana. Eren quarts d’onze i volíem parar a prendre cafè. Hi havia festa i merder a tot arreu. Desenes de cotxes i d’autobusos començaven a inundar els pobles. Els pàrquings s’omplien de pressa i els pocs revolts on es podia entaforar més o menys un vehicle de qualsevol mida s’ocupaven. Tot i la marabunta, vaig tenir la sensació que el país es resignava als molestosos visitants -que de fet són la principal indústria de la regió- al mateix temps que els menyspreaven. És l’actitud (també observada a Grècia i en algun punt de França) correcta. De fet, s’hi respecten més els llimoners amalfitans, carregats de llimones grosses com collons de processista, que els turistes. No vam poder deixar el cotxe ni a Cetara, ni a Maiori, ni a Minori, ni a Amalfi. Però no sé per quin atzar un dels deu o dotze llocs de zona blava al centre d’Atrani, un poblet de mala mort encaixonat entre la carretera i el penya-segat, es va alliberar mentre hi passàvem. Ens van donar cafè, com qui et fa un favor, a la pintoresca plaça de l’església. He tornat a veure aquesta plaça dos cops en poc temps. Una a ‘L’Equalitzador 3’ de Denzel Washington i l’altra a la nova versió de ‘Ripley’ a Netflix. Atrani deu estar de moda, ves. Potser quan comencem a tractar el turisme com es mereix les superproduccions americanes es fixaran en Pratdip.