Desembussador de primavera

Ha passat el cap de setmana del Primavera Sound i, per poc que estiguis connectat amb el món, ens l’hem hagut d’empassar tot i refugiats a cent quilòmetres de distància. 

Però encara que sigui un esdeveniment repugnant ple de postureig, de mercantilització de la música i de la ciutat, d’influencers justets (valgui la redundància), de capitalisme banal, de naturalització de l’agressió del turisme despersonalitzat, de la cultura tòxica de l’expat i que justifiqui més que mai la crema de Barcelona fins a les cendres, hi va haver una imatge que em va agradar molt per sudista, per tarragonina. 

Va ser a la primera jornada, durant el concert friquíssim d’Stella Maris. Ja sabeu: el grup paròdic de xiquetes ultracatòliques sorgit de la fabulosa sèrie La Mesías. Mentre cantaven que «ésta alcantarilla va directa al cielo» sortia en pantalla un desembussador gegant, transfigurat com l’instrument del Senyor per netejar les clavegueres d’aquest món podrit. 

A l’escenari van aparèixer dos grups de castellers amb camisa groga (no sé d’on són ni m’importa) que van fer un parell de pilars de tres alhora que sonava un Virolai techno. Amb la pinya i l’agulla, replicaven inequívocament la figura característica del desembussador mecànic de tota la vida. Les metàfores castelleres, a què per aquí baix som molt aficionats, no em desperten gaire simpatia, per suades i melindroses. 

Però aquesta la vaig trobar original i inspiradora. A partir d’ara, quan vegi una exhibició de castells me’ls miraré amb més respecte. Com si fossin una gent conscient, patriòtica i higiènica que s’esforça per xuclar la merda de les entranyes de la terra.