Un ‘palo’ de nata

En les últimes hores de vida, en un llit de l’hospital de Sant Joan de Reus, entre dolors i deliris, encara es queixava que tenia gana i que les infermeres no li donaven res. Uns fongs al paladar la van privar del sentit del gust, però d’allò que se’n diu caràcter en va tenir fins al final. Els meus tiets, sol·lícits i com qui atén darrera voluntat d’un condemnat a mort, li van demanar què volia. «Un ‘palo’ de nata del Padreny sí que me’l menjaria». Poc temps enrere l’hauria encarregat ella mateixa. Va ser una vídua prematura i una dona independent més de mitja vida, molts anys abans que s’inventessin les dones independents. Tenia clares les prioritats. Era una senyora treballadora i menestral, que va viure sempre de lloguer, però tenia compte obert a la millor pastisseria de la ciutat. Els diumenges –o quan fos, qualsevol excusa era bona–, el noi repartidor muntat en aquella bicicleta tunejada amb un caixó de fusta trucava a la porta de casa seva, carregat amb les safates de pastes de cal Padreny. Encara recordo com va viure com una agressió personal el tancament de cal Picó al raval Martí i Folguera, que era el seu dealer de nata i ‘mantecaus’. No em va poder transmetre mai la seva llepolia indòmita, però aquell ritual de la comanda a la confiteria em semblava –i em sembla– una civilitat màxima, el cim de la democràcia urbana, la igualtat i l’ascensor social. Abans que el ‘palo’ de nata arribés a l’hospital la van haver de sedar, i ja no se’l va poder menjar. No ho va fer ningú. Es va quedar allà cadavèric, en un racó, com la penyora d’una altra època. S’ha mort la meva àvia i s’ha enfonsat la ciutat que em va posar dins.