Antiga temporada de maduixes

Hi ha un esport més important que tota la resta, i és el tenis sobre gespa. Té una temporada molt curta, a començaments d’estiu. És a dir ara. No es practica ni a Tarragona ni en lloc de la Mediterrània, per raons òbvies: les pistes requereixen una cura dedicada i costosa i molta aigua. I aquí, tradicionalment, no hi ha res de tot això. 

Sí que és cert que amb la tecnologia de reciclatge aqüífera, la globalització turística i la barra de la gent que s’ho pot permetre, les temporades s’han trastocat. Per exemple ja hi ha camps de golf a tot arreu, impertorbables a les sequeres i a Mallorca —la Tarragona insular— un torneig de tenis sobre herba auspiciat per Rafel Nadal, que com que ha assolit estatus monàrquic pot fer el que li surti de les boles. 

Però aquí, si vols gaudir d’aquesta modalitat esportiva te l’has de pintar a l’oli. O sigui engegar la tele i mirar els partits de Wimbledon. Per mi és tot un ritual i una cura d’humilitat. Des de casa, suant i vestit amb parracs miserables observo com plou a l’All England Club, durant les llargues interrupcions, sense que passi res més a la pantalla. 

Quan retiren les lones, comencen a entrar tots aquells londinencs tan ben vestits i aquelles senyores amb estampats florals Windsor —cada cop menys, que la classe està en crisi a tot arreu. Només em permetia un luxe: quatre maduixes i un bocinet de formatge Stilton, per oblidar per una estoneta que sóc un desgraciat i no estic on em pertoca. 

No sé si al Village de Wimbledon encara mengen maduixes, però jo ja no. Avui he anat a una coneguda cadena de fruiteries i m’han dit que no n’és temporada, que com pot ser que no ho sàpiga. És ben bé que cada any que passa aprenc coses noves.