Estiu tamariu

Per responsabilitat climàtica i energètica, he aguantat fins ara sense engegar l’aire condicionat. Sóc un addicte a la gelor artificial de les màquines i cada any intento posposar el moment tant com puc, perquè encabat no l’apago fins ben entrat octubre. Per combatre la meva malaltia, fa uns anys que avaluo les ombres dels arbres, que és on diu la cultura popular que s’està més fresc a l’estiu. Tradicionalment, aquí, les ombres que tenen més requesta i anomenada són el garrofer o la figuera. Algun sibarita en la degustació d’ombres us parlarà dels noguers i els lledoners. Jo, l’agost passat, en una illa de les Cíclades, vaig descobrir la meva ombra predilecta, i ara la vaig buscant per tot arreu. És la del tamariu, un arbust genuí del Mediterrani occidental —el nostre— que projecta una cobertura delicada, espessa però no opressiva. És tan solar i estiuenc que inclús era l’arbre del déu Apol·lo. Al tamariu li agrada el sòl salí, la sorra i les dunes, i n’hauríem de tenir les platges plenes. Com que no hi ha ningú que raoni i entengui el país, als passejos marítims s’hi continuen plantant palmeres i uns arbres de mas que deixen anar uns fruits repugnants que ho empastifen tot, com a Cambrils. En els últims seixanta anys de destrucció immobiliària de la costa, ens hem carregat la majoria de pinedes a segona línia de mar, però també han rebut els tamarius, que estaven a la primera. Des d’aquí un homenatge nostàlgic. Si us hi fixeu, encara en trobareu algun que s’ha salvat, no se sap com, de la crema. Ocupeu l’espai sota les seves agulles primíssimes i no l’abandoneu en tot el que queda d’estiu. I no feu res, per civisme. És el meu únic propòsit actual.