Berni e Grassi

Tinc la teoria lúdica que Tarragona és com la Nàpols de Catalunya. Només ens faltaven els merders amb els contractes de gestió de residus, que no és que no hi fossin, però ara ja són tema de portada periodística. Com a la capital de la Campània, a Tarragona sembla que no hi passi mai res i hi passen coses increïbles. Aquest estiu hem viscut l’ascens inesperat de dos camptarragonins i, que com que som tots una gran famiglia, no puc fer altra cosa que celebrar-ho públicament. 

El primer és Bernardo Álvarez, que ha passat de conseller d’Esports de l’Ajuntament a conseller d’Esports de la Generalitat, amb només un whatsapp de Presidentilla. Meteòric. Ell diu que no s’ho esperava, però el sinistre Javier Villamayor —el tarragoní amb més poder del món— se l’ha endut a Palau i li ha creat el càrrec per compensar els serveis prestats durant els Jocs del Mediterrani 17/18. Tant me fa que després d’aquell desastre haurien hagut de plegar tots dos de la política per sempre.

 Perquè Berni, el millor basquetbolista tarragoní de la Història, em cau bé i ja ha declarat que és millor fer esport que prendre ibuprofèn. També ha tirat pilotes fora sobre el compromís d’Illa amb les seleccions nacionals, perquè no hem d’oblidar que és socialista. L’altre ascens insòlit és el de Xavier Grasset, que també cau bé a tothom. 

Estava tan tranquil al seu reducte nocturn i minoritari del 3/24, parlant de llibres i pensant en la retirada, quan el van venir a buscar i li van posar una pistola a la templa perquè s’encarregués de les tardes del 3Cat, un altre desastre. Perquè els napolitans som naltros, però les ofertes que no es poden refusar sempre les fan ells.