La promesa del caos

Detecto una pulsió malaltissa entre els nobles habitants del Camp de Tarragona davant de l’imminent tall de les línies ferroviàries entre Tarragona i Roda de Berà. Ho comparo amb el sentiment que es propaga entre naltros quan sabem que ha de venir una llevantada salvatge. Sabem que tombarà arbres, inundarà baixos, arrossegarà cotxes i que es menjarà les platges de les quals vivim. Però alhora un ressort íntim i religiós ens demana l’aiguat i la tempesta, poder-nos quedar embadalits amb la fangada que baixa per rius maltractats i rieres seques. Ens posa calents l’anunci del caos, encara que després tot siguin plors. Que peti tot, un desig que els mediterranis ens hem anat passant de generació en generació des de l’antiga Grècia. ADIF i RENFE han promès una campanya informativa sense precedents —ens garanteixen mantenir-nos informats del desastre, només això ja esborrona—, repartiran 200.000 fulletons amb els plans alternatius, posaran gairebé cent autobusos a la nostra disposició i desplegaran 150 abnegats treballadors temporals a les estacions per absorbir els núvols de mala llet que pronostica el Meteocat. En altres paraules, estan cagats. I amb raó: l’experiència i el sentit comú ens diu que això no pot sortir bé de cap manera. De fet, res no fa pensar que un servei que no funciona quan hi ha presumpta normalitat ho hagi de fer en el pròxim estat d’excepció. Hi veig una cosa positiva: el mapa provisional de trajectes que ha publicat Rodalies, un cop desxifrat, és ben bonic i mostra una realitat regional caòtica innegable. Us receptaria paciència pels que no tingueu més remei que continuar fent servir el transport públic. Per la resta, no sortir de casa per cap motiu, que a fora hi fotrà un ram que xoparà els ossos.