Fer el gegant índio

«Fer el gegant índio» és la meva expressió preferida de la llengua catalana, perquè descriu el nostre sistema econòmic de manera precisa i si no ets de Reus no entens què t’estan dient. Si no sou de Reus, us ho explico: la icònica figura del seguici festiu, el gegant més alt i imponent de la ciutat, du la mà esquerra enganxada al maluc, amb el palmell obert cap enrere.

És la posició gestual idònia per rebre quartos i suborns dissimuladament, de sotamà. Així que no és d’estranyar que aquesta pràctica entranyable i usual entre els nostres polítics, empresaris i menestrals fos batejada popularment d’aquesta guisa tan sucosa: fer el gegant índio. Deia Guillem Frontera que Mallorca és una Sicília sense morts. 

I podríem dir que el Camp de Tarragona és una Mallorca amb molt de sentit de l’humor i un cert gust per la hipocresia grotesca. Això també és un país càlid, s’hi menja bé, i hi ha molt de turisme. Però aquí tot és net, polit, immaculat i catalanesc, encara que de tant en tant ens esclati un Innova, un Shirota o una funerària municipal. Per tot plegat és graciós que l’altre dia a Barcelona un turista alemany atemptés contra el nostre gegant índio i li fes una cara nova. 

Si no fos tan fàcil la metàfora gosaria dir que els bàrbars del nord ens estan enviant un missatge prou clar sobre els hàbits petitmafiosos dels nostres dirigents, no homologables amb les directrius de la UE. El que no saben els pobres germànics és que el gegant índio de veritat el tenim amagat perquè és un bé patrimonial a protegir. Si volen més rèpliques per destrossar-les els n’enviarem un camió a Berlín. Total, paguen ells.