S’ha acabat el Boada

L’any 2019, quan l’alcalde Ballesteros es va apropiar de la imatge d’Eduard Boada per fer propaganda electoral, vaig escriure un article que no va ser gaire ben rebut per la família. Vaig aprofitar per fer una mica de perfil biogràfic del personatge i ara, rellegit, penso que queda palès el respecte per la figura —consignant les excentricitats que el feien únic— i el meu menyspreu pels tripijocs polítics. 

Entre altres coses escrivia que Boada «disposava d’una quantitat limitada de pa i de ganes de treballar, i quan acabava una o altra, abaixava la persiana». És l’actitud amb què es forja un heroi local, i diumenge vaig entrar a la sala de vetlles abans que hi entrés ningú més per fer-li saber, en un diàleg íntim entre el mort i jo. 

Estava elegant i tenia certa prestància de viu, perquè segur que tenia present la cara que havia de fer en morir-se. Ell no va dir res, esclar, però una corona de flors dels seus inacabables amics contenia l’epitafi perfecte, el que resumeix una vida artística i incomparable, d’una tarragonitat genuïna: «S’ha acabat el pa».

He de dir que, gràcies a la bondat exagerada de la família Boada i en especial del seu fill, tota tensió va ser resolta, perquè en el fons tots som de la mateixa corda. Vaig tenir l’honor de presentar-li el seu recull d’articles —magnífics, trufats de dades i de vida— a Riudoms, una de les seves pàtries xiques encara que era pantarragoní i tot el Camp i la Ciutat eren casa seva. 

I inclús em va deixar obrir Can Boada al públic després de molt de temps per presentar el ‘Cuina o Barbàrie’ de Maria Nicolau, en un esdeveniment per al record. Al meu despatx només hi tinc un diploma penjat, i me’l va expedir Tascaman Boada.