Il romesco nostro

La setmana passada, gràcies a les arts i a la insistència del company concolumnista Carles Marquès, l’escriptor Julià Guillamon va presentar el seu nou i esplèndid llibre a Tarragona. Més enllà de les batalletes de tan insignes boomers, a mi em va tocar fer una mica de contrapunt, per la qual cosa me’l vaig haver de llegir. 

El rellotge verd són una mena de memòries fascinants dels anys 80, però jo em vaig quedar atrapat en una pàgina on l’autor glossa les virtuts d’una batedora Berrens. Son àvia de Vila-rodona la feia servir cada Nadal per fer «un romesco espès, reposat, picant [...] que era el lligam que unia aquella família, ja barcelonina, amb els orígens de l’Alt Camp».

El passatge em va connectar, sense voler, amb la mística —hiperexplotada en la ficció audiovisual— dels emigrants itàlics a Nova York, capaços de barallar-se per establir la recepta canònica dels espaguetis amb mandonguilles i per quina manera s’ha de laminar l’all. 

I també em va reconvèncer de què si el romesco té aquest potencial identitari, sentimental i evocatiu, capaç d’erigir-se en el vincle entre una família migrada i la seva comunitat de procedència, és que estem parlant d’un símbol més que d’un plat.

Tot això ve a tomb perquè també la setmana passada es va fer públic que l’Ajuntament prepara el primer congrés del romesco i la primera reacció de la gent a les xarxes socials va ser enfotre-se’n, com si no fos un tema que mereixi atenció científica. Deixant de banda les motivacions politicoadministratives (i la cacera impenitent de fons europeus Next Generation que hi ha darrere) és una gran notícia que per fi valorem el nostre patrimoni culinari. Perquè, com tinc escrit en algun altre lloc, el romesco és la sang de la nació tarragonina.