Aquí davant fan fotos

He pujat a Reus a renovar-me el DNI. Perquè tocava, no perquè em fes especial il·lusió. I de pas, reflexiono, he renovat el meu compromís com a espanyol. Anar a can DNI sempre és un moment cívic important, un ritual de pas, que fem poques vegades a la vida. Ho hauríem de performar amb més autoconsciència política, no com un mer tràmit administratiu, com se sol fer. 

L’últim camí que el vaig renovar era 2015, en plena efervescència separatista, i estava sincerament convençut que seria l’últim DNI espanyol que tindria. Haha. No només no serà l’últim, sinó que al que m’han fet ara hi ha dues novetats significatives respecte de l’anterior: «ESPAÑA» s’ha convertit en «REINO DE ESPAÑA» i ha aparegut una simpàtica bandereta ‘rojigualda’. Que es noti qui mana en la nostra identitat.

No m’ho prenc malament. He resolt que després de l’ensulsiada independentista, el més assenyat és intentar ser més espanyol que ningú. Això sí, sense dir ni una puta paraula en castellà. Ho he intentat a la mateixa estació de Policia i no he tingut cap problema. 

Tampoc he rebut cap interacció en català, però ja ens entenem. M’he fet el pagès i he dit que no portava fotos de carnet fetes, a veure si colava. «És que no ens funciona la màquina, però aquí davant fan fotos», em diu un agent que per fer DNIs du la pistola al cinto i qualsevol pensaria que hi té comissió. 

«Ah, doncs no passa res, ja tornaré un altre dia». «Esperi’s! Que potser sí que va i li podem fer la foto ara». I, efectivament, la màquina funciona. Això, en l’esperit tradicional del botiguer català, és no deixar marxar mai un client. D’alguna manera, recaragolada, hem guanyat.