Eurodiputats, veniu al meu poble si sou valents!

Posem que quan parlo del ‘meu poble’ parlo d’un poble tipus de la Costa Daurada.

Surto de casa i sento que la canalla que passa parla castellà. Una colla de criatures parla castellà amb les mares: ni unes ni altres tenen el català o el castellà com a llengua materna. És una tria. Un dia em vaig trobar una mestra. Un nen la va saludar en castellà i la mestra va replicar que li parlés català, que s’havien gastat molts diners públics per ensenyar-l’hi. Trobem a faltar aquesta mestra! Ho dic pels que l’heu reconeguda per aquesta escena. Més tard camino pel costat del pati de l’escola: els nens i nenes juguen en castellà. Dues mestres joves xerren, sense mirar gens si les criatures es maten entre elles.

La situació que visc cada dia al ‘meu poble’ és aquesta, vista sense sucre ni pebre.

A l’emperadriu russa Caterina, al segle XVIII, la passejaven per un poble construït expressament perquè veiés només el que el seu amant Potemkin volia que veiés: una realitat falsa, feta a mida. És el que des d’aleshores s’anomena un poble Potemkin. Ara acaben de passar per Catalunya una colla d’eurodiputats de dreta i ultradreta per immergir-se, diríem, en la immersió lingüística. Han marxat veient el castellà com una llengua minoritària i en perill! Ha! Qui soc jo per dir-los que els han ficat en un poble Potemkin i que caldria que vinguessin al ‘meu poble’. Però venien amb les respostes a l’examen escrites i als emperadors d’Europa els importa un rave quina és la llengua de debò minoritzada aquí.