Hard Rock: la banca sempre guanya

Al sud som Dixieland, com diu el meu veí de la columna del dimarts, Miquel Bonet. I el joc que es porten els partits amb això del Hard Rock és una timba entre tafurs del Mississipí. El macrocasino seria més un vaixell de rodes de pala, que navega lent però imparable, que no Las Vegas. I els suposats tafurs són uns passerells que creuen que fan cara de pòquer però a qui se’ls veu de seguida l’ou. Uns embusterus. I el Hard Rock, un papadinerus.

Diners que alguns diuen que beneficiaran el ‘territori’. Com que per territori només em ve el comanxe, segur que els comanxes del Camp no en veurem gaires durus. Analitzem les cartes de cada partit per veure si juguen net o si van de catxa.

ERC deia que tenia la carta «mai de la vida aprovarem el Hard Rock» però ara jura que no ho pot aturar, que costaria quartus indemnitzar els promotors. Indemnitzacions que sonen a cuentu. O potser no! Els Comuns, que l’any passat posaven sobre la taula el trumfo de donar suport als pressupostos a canvi que no hi hagués diners públics per al macrocasino, enguany no «hi van» amb aquesta mateixa mà de cartes. Junts van del pal del diamant ‘casinista’ i els pesa més l’ànima de negocis que no la productiva de país. La CUP es planta i vol carta nova: un informe mediambiental que ho aturi del tot. El PSC ja es frega les mans de jugador-alcalde veterà però potser no s’endurà el pot. Com a la pel·lícula El fundador (del McDonald’s) el negoci no són les hamburgueses o els jocs d’atzar sinó el terreny.