Cap poltrona buida!

Plagiant Bohumil Hrabal o Rafael Vallbona (cerqueu a Google), diré que jo vaig servir al tripartit. Al bo, al primer. Però ja m’he reinserit a la societat. I ara que potser s’acosta un nou tripartit, ho recordo. Recordo com van fotre fora a ERC del Govern (ai, aquella ERC!) perquè les bases van votar No a l’Estatut. I amb la dignitat que vam deixar la poltrona. El cadirot, que diu el meu amic Antònio. I l’èpica amb què vam sortir per la porta gran de la plaça de Sant Jaume. Alguns, no gaires, van tornar a entrar per la porta petita del darrere però eren pocs i la premsa els assenyalava: parlo del personal de confiança, de poca confiança més aviat. Els eventuals no pecaven si s’hi quedaven.

Vist el que hem vist després, que ingenus que érem. I els del Camp de Tarragona més. Certs polítics de l’època posaven la visió del país per sobre de la local, del lobbisme comarcal i regional. És el que cal quan ets al Govern del teu país i més si tens una perspectiva independentista. Els d’altres vegueries (va, no em feu riure que ningú hi creu) i ciutats tenen menys manies. Però els tarragonins som, o érem, així, dignes i de catalana nació fins a la fi.

Això els polítics i polítiques de Govern. Altra cosa són els parlamentaris «provincials», que tenen obligacions sectorials, de carreteres i equipaments. No en faig gaire befa. Parlo prou sincerament. Cal governar sense afavorir el teu poble, amb minúscula, sinó el Poble, amb majúscula. I no aferrar-se al cadirot ni a la paga. Saber plegar.