Z

Us podria haver narrat aquesta història en el número dels 20 anys del diari, però no hi vaig caure. És un conte, una faula, que pot descriure el paper d’un diari de paper, la seva funció social i el ritme, el tempo.

No fa gaires anys vaig entrar en una cafeteria de la plaça Ponent de Tarragona. Vaig demanar un descafeïnat. Vaig agafar un Diari Més, i vaig seure per llegir-lo. Em vaig adonar que la majoria dels articles tenien una marca escrita amb bolígraf al principi de l’article, com una lletra capital, una caplletra. Era una “z” minúscula, dibuixada amb cura, i amb cua, com algunes persones l’escrivien fa anys, quan jo era una criatura. No sé si les persones joves us en feu una idea, perquè no crec que gairebé ningú escrigui ja zetes així. Una Z amb cua de guineu, però lànguida, caiguda.

Em vaig començar a fer preguntes. Qui havia marcat amb aquelles zetes les pàgines del diari? Per què ho feia? Era algú que tenia la humorada de llegir tot el diari de dalt a baix i marcava, com un monjo medieval, cada article que llegia per recordar quins havia llegit? Era un control de qualitat que verificava els articles que li semblaven bons i contrastats? I per què Z? Era la inicial del nom? La Z del Zorro justicier? Era una persona amb temps per davant, per llegir tot el diari? Era una persona gran? Home, dona?

Sigui com sigui, he tornat a passar fa poc per aquella cafeteria, a mig matí, i no hi tenien cap diari. Ni rastre, doncs, de Z. Algú sap qui és? Si és així, guardeu el misteri.