I què hi va anar a fer a Cuba?

Un mite patriòtic i de la cançó en català ha caigut. Fins i tot l’havia cantada la Marina Rossell! Ho heu vist a TV3: l’autor d’El meu avi, el militar Ortega Monasterio, i la seva dona serien els amos encoberts d’un macroprostíbul. Presumptament. Un prostíbul amb menors. També presumptament. Diuen que a la comarca ho intuïen, això de l’Ortega i la dona. També s’ensumaven el tema de les menors. Si els deien les babies! La docusèrie d’Anna Teixidor a la tele ho prova, periodísticament.

El 2000 Per(versions), llibre del pseudònim Martinabàs, en feia una versió marrana i premonitòria que començava: «El meu avi va anar a Cuba i un bordell hi va muntar, la millor casa de meuques de la Xina a Gibraltar.»

Jo n’he escrit una altra versió, El nostre avi, adaptada als indians de Torredembarra. Els que van anar-hi no per fer la ‘guerra’, com els de l’Ortega, sinó per fer-hi calers.

L’ha cantada el cor de la llar de jubilats i potser la cantaran els de les caramelles de Pasqua. Però estic per dir-los que ho deixem estar, que no vull saber res de l’avi de l’Ortega Monasterio, ni que sigui adaptant-lo. Perquè no sigui dit que estic a favor de la cultura de la cancel·lació i per allò de separar obra d’art i artista, ho deixaré en les seves mans. Què, caramelles de la Torre, cantem sobre l’herència dels nostres avis ‘cubanos’ i oblidem que l’havanera original la signava un avi, sí, ‘putero’?

De què serveix preservar la presumpció d’innocència si ells no van preservar la innocència d’unes menors?