De Toledo i les PAP

Aquests dies soc a Toledo participant en el Monogràfic de la Conferència de Deganes i Degans de les facultats de Ciències de l’Educació de tot l’estat Espanyol. Aquesta trobada –se’n fan dues cada any– serveix perquè els equips deganals de cada universitat, responsables de la formació dels futurs mestres, pedagogs i educadors socials, discutim sobre l’estat actual i el futur de l’educació.

Una de les qüestions claus que al llarg d’aquests dies no abordarem té relació amb les proves d’aptitud que han de superar els estudiants que volen cursar estudis universitaris per ser mestres el curs que ve –les anomenades PAP–, i no ho farem perquè aquestes proves només es fan a Catalunya. Les PAP –acordades en el seu moment per totes les universitats catalanes– van sorgir per tal de millorar la qualitat educativa del sistema a partir dels perfils dels nous docents. 

Malauradament, els resultats de les proves d’aquest any, tot que milloren lleugerament els del curs anterior, són alarmants: gairebé la meitat dels aspirants no han superat les proves. És crucial saber entendre les causes d’aquests resultats i buscar solucions per millorar-les. 

Aquestes xifres reflecteixen una crisi en la formació dels futurs mestres, i posen en relleu algues qüestions clau: l’eficàcia del sistema educatiu actual per preparar adequadament els candidats, la revisió de les polítiques d’avaluació i selecció que assegurin que les proves reflecteixin realment les competències necessàries per a la docència en el context actual i la urgència d’una resposta contundent per part de les institucions i responsables polítics davant una problemàtica de tanta envergadura.