De quan el món s’acaba

El desembre és un més especial, especial i alhora frenètic, una mena de marató que sembla no tenir fi. Les darreres setmanes de l’any es converteixen una espiral de presses i responsabilitats, amb llistes inacabables de tasques pendents que voldríem acabar abans de l’any nou: tancar aquell projecte a la feina i posar data els que vindran, trobar un regal especial, fer espai a l’agenda per quadrar trobades amb amics i familiars... 

Parlem sovint de Nadal com un temps de retrobament i reflexió, però és irònic com de vegades la voràgine d’aquestes setmanes ens deixa sense energia per gaudir del moment. Indubtablement, la pressió de complir amb totes aquestes expectatives, moltes vegades autoimposades, ens fa perdre de vista el sentit més profund d’aquestes dates.

Les vacances de Nadal, al capdavall, no haurien de ser un premi per haver superat l’estrès, sinó un espai de tranquil·litat per recarregar-nos i connectar amb nosaltres mateixos i el nostre entorn. Aquests dies que s’acosten ens han de permetre posar el benestar personal i col·lectiu al centre, pensant en aquelles persones que viuen moments complicats, i, enmig de tant egoisme i consum, valorar molt més el temps compartit i la senzillesa dels bons moments. 

Com deia Russell, «el temps que gaudeixes perdent, no és temps perdut». Potser el que necessitem és una tarda tranquil·la per perdre, passejar, parlar amb algú que fa temps que no veiem, o simplement descansar sense sentir-nos culpables per allò que tenim -encara- per fer. La millor manera de preparar-nos per al nou any no és tancar amb presses el que queda pendent, sinó obrir espais per descansar, cuidar-nos i gaudir de les festes amb els nostres. Perquè, si ho pensem bé, què és més important que això?