En sentit contrari a Ítaca

Un cop acabades les celebracions nadalenques, enfilem aquesta travessia del desert que dura fins Setmana Santa. Es fa llarguíssima sense festius addicionals i amb els dies més freds de l’any malgrat que, si tenim la sort que plogui, són també els més civilitzats. Segur que 2024 durà coses bones força gent a títol privat, tant de bo. Emperò, punxarà en manta aspectes col·lectius dels quals un clar exemple n’és l’hospital Sant Joan de Reus en davallada sostinguda per manca de mitjans i de més professionals, no pas per culpa dels existents. Cada bugada perdem un llençol en massa camps decisius. 

Posant el focus a la meva ciutat, en paral·lel, fa poc una coneguda marca d’automòbils ha rodat un espot publicitari a l’esplèndid Teatre Fortuny perquè de tresors en tenim a dojo gràcies a un passat memorable cosa que fa encara més dolorosa l’ensorrada. Anem de cap a romandre, només, com un gran escenari condemnat també a la decadència donat que fins i tot la preservació de la bellesa, la història i la cultura depenen de que es faci un bon calaix, agradi o no. 

Si comences per haver tingut uns governants durant anys, parlo dels noranta, que no van veure cap problema en que una població, abans puntera econòmicament, corres el perill d’esdevenir una mera ciutat dormitori, poca prosperitat t’espera. Una actitud simptomàtica de la magnitud del desastre que, com bola de neu, ha anat creixent i accelerant-se irremeiablement de manera que som en zona de descens ja fa una estona llarga.