Prohibit riure

Sempre m’ha fet gràcia aquesta gent que va dient de si mateixa que és guapa. Trobo que, a banda de tractar-se d’un atribut sense cap mèrit propi, salta prou a la vista per no caldre pregonar-lo. Això mateix passa amb tantes coses però avui, a nivell institucional, sembla imprescindible llançar-se floretes un mateix a veure si cola encara que sigui en detriment de la gran virtut de la modèstia o del sentit de la realitat. 

Fa temps que, als accessos de moltes poblacions, proliferen uns senyals que no tenen realment una funció informativa sinó publicitària. S’hi llegeixen coses com ara: som una ciutat 30 a Tarragona, ciutat universitària a Reus, municipi protegit contra la violència de gènere o adherit a l’associació de municipis per la independència a Castellvell, etc.. Cada cop que ensopego amb algun d’ells, em ve al cap una pel·lícula de Gus Van Sant de 1991 que, amb el pas dels anys, ha esdevingut de culte. Aquest film emblemàtic del cinema independent nordamericà, que potser coneixeu, és ‘El meu Idaho privat’ (My own private Idaho). 

Quan els dos protagonistes viatgen a aquest estat, mentre avancen dalt d’una moto tronada per una de les interminables carreteres que els ianquis es fan com si res, troben un cartell que resa: ‘Avís per a turistes. No s’enfotin dels natius’ (Warning to tourists. Do not laugh at the natives). Potser podríem instal·lar-ne un de semblant a totes les entrades de la demarcació perquè de gent que riu a costa nostra n’hi ha per donar i vendre.