Sorollets

Semblarà cosa de perepunyetes però poder viatjar al vagó del silenci de l’AVE o comprar a l’hora silenciosa dels supermercats ho trobo cada cop més necessari. Menystenim els efectes en la nostra salut de l’exposició a tota mena de sorolls perquè, per a la majoria, és un dels peatges inevitables de la vida moderna. I ja no em refereixo a sorolls forts que poden arribar a matar-nos ni a agressions acústiques com ara freqüentar una discoteca o l’ús continuat de l’aspirador o l’assecador. Activitats que, a base d’anys, perjudiquen molt la nostra oïda. 

Tanmateix, tampoc no és d’això que vull parlar avui sinó de l’esgotament que, personalment, em provoquen tots els “sorollets” que ja formen part del nostre dia a dia. El mòbil sona constantment, la meva rentadora toca una musiqueta quan acaba el programa i el rentavaixelles em regala uns xiulets. El meu cotxe fa “pip-pip” cada dos per tres per avisar-me d’alguna cosa. Tot plegat té una part útil però cadascuna d’aquestes microalarmes activa els nostres mecanismes de defensa fent-nos descarregar adrenalina i produint alteracions en el nostre cos. 

Potser es tracta de generadors d’estrés menors, gairebé “invisibles” perquè hi estem avesats, però això no vol dir que no ens vagin perjudicant la salut, sobretot, mental. Prova n’és que la misofonia (aversió als petits sorolls quotidians) fou un dels efectes del confinament com a resultat de la panadera que la manca de prou hores de repòs auditiu suposa pel nostre sistema nerviós.