Quo vadis ferricula

M’expliquen els meus pares que, de joves, Divendres Sant era tradició a Reus llevar-se ben d’hora per anar a buscar farigola. Aquesta herba aromàtica va ser un ingredient habitual de la cuina de les nostres contrades durant segles. La farigola comú, que és la que creix de manera salvatge a la Mediterrània, floreix entre març i abril. 

Així doncs, per Setmana Santa, aprofitant el primer dia festiu, era el moment ideal per collir-la. Un costum que, com us podeu imaginar, comportava certa xerinola. A més, els participants del Via Crucis local -que cuitaven a aconseguir farigola en parades de la plaça Mercadal en acabar-lo- solien coincidir, durant el seu recorregut, amb els que marxaven. Per evitar això, durant molts anys del franquisme, la Guàrdia Civil arribava a apostar-se a les principals sortides de la ciutat amb l’objectiu d’impedir aquell alegre èxode. Sembla que se’ls colava gent per tot arreu, tanmateix, es tractava d’una mesura dissuasòria que, no cal dir-ho, sempre en restava uns quants. 

Divendres Sant també que era l’únic dia de l’any que, durant la dictadura, tot havia d’estar tancat, inclosos locals socials i entitats. Tampoc no gosessis escombrar perquè, si et venia l’acudit d’agafar la granera, la casa se’t podia omplir de formigues. 

La Setmana Santa ha canviat molt, sortosament, però espero que segueixi arribant acompanyada, com un bell maridatge, de l’esclat de la farigola. Ja està passant que la seva floració s’avença pel canvi climàtic i la sequera.