Esperant l'apocalipsi

Per fi el cel ens ha regalat un dels béns imprescindibles per a la nostra supervivència: l’aigua. Ha plogut arreu però els pantans de Riudecanyes i Siurana segueixen encapçalant la llista dels que tenen menys percentatge d’aigua emmagatzemada respecte a la seva capacitat. 

Seguim sense prou H2O disponible com quan, a principis del segle XX, vam haver de dotar-nos (val a dir que a iniciativa reusenca i amb capital privat) d’un pantà, el de Riudecanyes, per poder mantenir una puixant activitat agrícola i industrial. 

Ara som molta més gent, vivim en gran mesura del turisme i hem d’omplir piscines. Així doncs, tornem a estar embrancats en lluites per l’aigua com a l’Edat Mitjana. Amb l’amenaça del canvi climàtic (conscients de ser massa gent i estar esgotant els recursos del planeta) i els conflictes bèl·lics (sempre n’hi ha hagut però no els teníem tots presents dia i nit) ha calat força aquesta cultura, molt còmoda si ets un occidental panxa plena, narcisista i sobreexposat a pantalles i xarxes socials, de que no cal ficar-se pedres al fetge ni treballar dur pel devenir. 

També la política i, per tant, les accions de govern a qualsevol nivell, s’han tornat efectistes i curterministes perquè plantejar projectes a anys vista no serveix per guanyar les properes eleccions, un patró sense riscos ni ambició. Si fa cent anys haguessin estat uns resignats i uns descreguts, abandonats per l’esperança, ara només tindríem un gran solar amb unes quantes restes històriques dormisquejant.