Jo, rotonda

Estic pensant demanar el meu ajuntament que em cedeixi una rotonda. En concret, la segona sortint de Reus en direcció Falset –sense comptar l’anomenada plaça de les Baldufes que, en realitat, també és una rotonda–. La majoria de rotondes de casa són petits oasis atapeïts de diferents tipus de vegetació curosament disposada. Uns organismes verds que viuen en paral·lel a la ciutat sense que la gent hi presti gaire atenció i, potser precisament per aquest camuflatge, conserven el seu esperit salvatge. Si us atureu a observar-les, hi descobrireu una natura formosa aliena al brogit quotidià i no domesticada com la de parcs i places. Aquest invent parisenc m’inspira tot d’històries fantàstiques perquè aquí són, com dic, jardinets caiguts del cel en un món hostil que les ignora, donat que no pot accedir-hi ni passejar-s’hi, fent que romanguin feréstegues i intactes. Totes m’encanten, tanmateix, la que us he comentat em roba el cor perquè acull diversos arbres representatius de les nostres contrades. Un minúscul paradís mediterrani en qual hi plantaria bandera –podeu palesar que no tinc una ambició conqueridora desmesurada–. Em veig fent-hi un salt mentre els vehicles segueixen envoltant-la sense ni fixar- s’hi. També m’imagino escrivint una novel·la sobre una ecologista que s’hi instal·la provocant un gran rebombori o un jardiner que, com Alícia, hi cau dins un forat i acaba a les antípodes. A parer meu, ja no som tots illes dins un riu. Som rotondes dins un mar de ciment.