Oh, Europa!

Tornem a ser cridats a les urnes. Heus ací perquè palesava fa ben poc, arran de les eleccions autonòmiques, que ens passem la vida votant, amb la despesa, energia i temps invertit que suposa cada nova convocatòria. Alhora, els nostres polítics estan en campanya perpètua venent-nos una mena de producte intangible que ni ells saben quin és atès que estan dedicats de manera absoluta a fer càlculs de possibles vots i moviments electoralistes per conservar la feina igual que nosaltres anem a treballar cada dia per cobrar a fi de mes. Unit a això, una gran majoria de la gent no es llegeix els programes dels partits i ignora el 90% de les coses que asseguren faran. Direu que tampoc pensen acomplir-les. 

Llavors, em pregunto quin sentit té seguir alimentant la pantomima. Si ens empassem eslògans trillats -les coses que volem sentir uns o altres- o xantatges emocionals -si no em votes vindrà algú encara pitjor- resulta obligat que ens menystinguin. Cal afegir-hi el fet que, si la fiscalització per part nostra d’actuacions i acompliments de promeses electorals resulta gairebé inexistent quan són locals, ja ni parlem de nacionals o estatals. 

Pel que fa a Europa, el nostre control equival a zero i és gastar milions per a que quatre, literalment, facin vacances a Brusel·les. Tot plegat només se sosté per una addicció generalitzada a votar comediants amb una fe cega o idolatria més pròpies de religions malenteses i sectes vàries que no pas de la reflexió. Me la imaginava més gran.