Sense capa

Arriba el primer de juliol i baixa el ritme en gairebé tot. A les ciutats no gaire turístiques com la meva, quan marxo a treballar a les cinc de la tarda, els carrers són un desert batut per un sol de justícia. No es mou ni una ànima. Es nota que molta gent ja fa horari intensiu i jau a la platja. D’altres, són de vacances o, senzillament, resten refugiats a casa. Als polígons, en general, també hi ha menys cotxes aparcats i, d’un plegat, agafen un aire postapocal·líptic. En canvi, el transport de mercaderies continua funcionant de ple perquè, malgrat una infinitat d’avenços, segueix sent imprescindible que algú porti les coses d’aquí fins allà. I són tantíssimes les que necessitem per poder menjar, abillar-nos i que rutlli el nostre món. Plogui, nevi o caloregi, els traginers són sempre al peu del canó, molts d’ells passants nits fora de casa o duent sempre una vida nòmada lluny dels seus. Durant el confinament tampoc no van poder-se aturar, ans al contrari, els vam necessitar més que mai. Mereixen un homenatge quan només ens recordem sempre dels serveis mèdics o de seguretat. Sense els herois dels camions i les furgonetes tampoc arribaria cap medicament o material. Són professionals oblidats i maltractats que durant les operacions sortida/entrada i caps de setmana (no ens facin nosa quan volem escapar-nos a gaudir i descansar!), encara estan obligats a detenir-se en el punt del trajecte on es trobin fins poder tornar a circular. Fet i fumut, el món a l’inrevés.