Apologia

Tenir mitjans d’informació de franc al mateix temps independents i veraços és com anar a missa i alhora repicar. Passa que la majoria tenim el costum de cobrar a final de mes per la nostra feina i tothom de l’àmbit periodístic també. 

Cau pel seu propi pes que, quan depens d’administracions i anunciants, el marge de llibertat és major si aquests finançadors són múltiples i diversos amb moltes aportacions petites que si són pocs amb grans aportacions. Heus ací el motiu pel qual té tanta importància aconseguir mantenir tots els equilibris i no deixar-se grapejar ni embrutir (gaire). 

En el diari que esteu llegint ara mateix, els darrers dies m’hi he trobat una exposició dels desgavells que la segona DANA va fer Ulldecona amb el testimoni de la Pepita Pió –no tinc el gust– mentre treia aigua de casa seva. Una sort d’al·legat de Pep Santos en favor del Santuari de la Mare de Déu de Montserrat de Montferri, obra de Jujol i tresor arquitectònic massa poc conegut. 

La sempre brillant i esmolada ploma de Miquel Bonet definint com correspon, sense concessions, la vergonyosa promoció presidencial de l’oli de Jaén. La imbatible Cris Serret il·luminant els seus entrevistats amb un focus Fresnel, apropant-nos amb mestria l’actualitat en primera persona (sobretot, cultural). 

En Marc Just –the boss– amb un article afinadíssim, per emmarcar, sobre la deriva actual dels valors i la integritat sense deixar-se la classe política. Només en són uns quants exemples de la mena de material –proper, valuós, divers, professional– que podeu trobar aquí. Avui m’ha sortit del cor parlar d’aquest esforç (invisible) que donem per fet i no ho és. Atès que em sento igual d’obligada a criticar la mediocritat que a felicitar l’ambició i això segon és infinitament més gratificant.