Pinya o barbàrie

Si vols avençar en civilització, ensenya els teus fills a fer alguna cosa desinteressada. No recordo qui ho va dir. Un dels secrets de Catalunya ha estat sempre la densa xarxa de persones i d’entitats que, sense cap ànim de lucre, han treballat pel país. 

En llibertat o sota tiranies, en la bonança i en la misèria, malgrat les derrotes i injustícies patides, exèrcits de catalans han dedicat hores i hores a formar nens i joves en oficis, esports, arts, lletres... alhora que a ajudar la gent gran i els més vulnerables. 

La força diferenciadora d’aquesta nació ha estat una societat civil, a pesar de tot, sempre esperançada i decidida a progressar. Exemples claríssims de tal idiosincràsia en són la sardana, una de les poques danses populars on els participants sempre es mantenen enllaçats, i els castells, una proesa impossible sense la unió de manta persones amb una pinya a la base - no existeix un símil millor-, reflex de la nostra ànima com a poble. Sense xarxes de protecció de la comunitat, els països cauen al buit i acaben al segon i tercer món. 

Dissabte vaig assistir a la primera representació d’enguany d’Els Pastorets a l’Orfeó Reusenc, un clàssic nadalenc nostrat, un altre exemple paradigmàtic de xarxa viva. Canalla, jovent i adults, professionals i no professionals del teatre i la música, treballant plegats de manera altruista per mantenir una gran tradició. 

El resultat és magnífic i corprenedor perquè, enllà d’una anyenca i divertida representació, el que reps a la butaca és una carta d’amor i compromís, de generositat, dedicació i fe en la humanitat sense esperar res a canvi tret d’una rialla amb substància, que són l’esperit mateix del Nadal i el nostre. Per a 2025, demano la supervivència d’aquesta malla col·lectiva atès que això va de pinya o barbàrie.